miércoles, 11 de septiembre de 2013

Independentistes perquè volem

Són les 4 de la matinada de l'onze de setembre, la diada de Catalunya, torno d'una boda a la zona del Maresme, no tinc son i he decidit escriure alguna que altra cosa. 

Demà (avui) hi haurà la via humana a favor de la independència de Catalunya i mentre vaig tornant cap a terres gironines penso què faré, no m'he apuntat a la via catalana, de fet avui mateix un amic meu m'ha enviat un missatge demanant-me si em podia inscriure al tram 0 per així poder comptabilitzar una persona més, ja que és el tram que s'assigna a la gent que no sap a quin tram anirà, malgrat jo li digués que no sabia si aniria ho ha fet igual. Segueixo sense saber que faré demà, tant pot ser que a les 4 sigui allà com que passi la tarda sencera veient la via humana i les posteriors reaccions a la televisió. De fet, una de les coses que més m'agrada fer en  grans victòries del Barça, derrotes del Madrid o moviments independentistes de transcendència és veure programes de Telemadrid, La Sexta o fins i tot alguna cadena de Mediaset i per descomptat diaris com La Razón o La Gaceta (aquesta segona molt bona alternativa al paper de wàter en casos extrems).


 En el  cas de la independència de Catalunya les tertúlies cobren un aire i un ambient molt especial, amb aquests temes no hi ha discussió possible, tots a una en contra dels catalans, que si estem enganyats per la propaganda independentista, que si no deixem estudiar amb castellà a qui ho vol fer, que si manipulem informació, que si no acceptem la gent que parla en castellà, que si posem dificultats per viure parlant en castellà o que realment el moviment independentista no és més que una moda. 

I davant de tot això comences a sentir una mena d'ira al teu interior no saps ben bé si és que et fan gràcia o et posen de mala llet, però el que si sabem és que no ens enganyen amb propaganda independentista, sabem el què volem i la situació en la que ens trobem, deixem estudiar a tothom qui vulgui en castellà, només cal anar a qualsevol universitat catalana on la majoria del docent imparteix classes en castellà, nosaltres no manipulem informació i no tenim cap mena de problema amb la gent que parla en castellà, faltaria més que en tinguessin algun, ni els marginem ni els deixem de banda, res de res, els castellanoparlants de Catalunya són un més al grup d’amics, ningú els hi diu res per expressar-se en castellà i entre nosaltres, els joves, hi ha qui ho fa en català i hi ha qui ho fa en castellà. Per tant per això i per molt més som independentistes, perquè volem, i la via catalana de demà serà una representació de la voluntat d'un poble de forma totalment pacífica, on gent que parla en català i gent que ho fa en castellà sortiran al carrer per un mateix motiu. I si, per si no ho entén la dreta més nacionalista espanyola, és per això que volem la consulta.

miércoles, 21 de agosto de 2013

És just el sou dels grans futbolistes?

Durant els últims 15 anys amb la globalització de l'economia i conseqüentment de tots els aspectes econòmics de l'esport alguns sous s'han vist brutalment augmentats, com és el cas del futbol. També cal dir que en general la societat no ha vist amb bons ulls que els grans futbolistes guanyessin tant i per això he decidit plantejar-me aquesta pregunta: és just el sou dels grans futbolistes?

Per posar un exemple, el sou de l'argentí Leo Messi, un dels millors jugadors del món (o el millor) i també un dels més coneguts a nivell internacional (o el que més), és de 16 milions d'euros anuals. Per fer-nos una idea de la xifra, el sou de l'astre argentí és equivalent al sou base anual de aproximadament 1.200 funcionaris de nivell A1 (graduat o llicenciat a la universitat) que és de 13.314€. O l'equivalent a 115 cotxes Audi R8 cada un amb un valor de 138.400€ cada any. O l'equivalent a 111 anys de sou del President de la Generalitat de Catalunya en un sol any!! I tot això només amb la part del sou procedent de les activitats esportives del jugador, si tinguéssim en compte tots els ingressos de l'argentí la suma total arribaria gairebé als 35 milions d'euros anuals. En aquest aspecte Leo Messi només és superat per l’anglès David Beckham amb uns ingressos de 36 milions d'euros, el top 5 el completen Cristiano Ronaldo, Samuel Eto'o i el jove Neymar amb 30, 24 i 22 milions d'euros anuals respectivament.


 Vistes aquestes xifres i les respectives comparacions la majoria de persones que es fan aquesta pregunta no donen pas al debat i conclueixen que el sou dels futbolistes és molt superior al que creuen que haurien de cobrar. A simple vista la resposta és senzilla però si s'aprofundeix més en el tema des de un punt de vista més econòmic veiem que pot ser el sou de Messi i de molts jugadors importants és fins i tot massa baix.

És innegable que els jugadors de futbol amb els seus gols produeixen felicitat, per tant podem dir que quan per exemple Leo Messi o Cristiano Ronaldo marquen un gol ens produeixen un petit plaer cada vegada que el veiem. Per entendre-ho millor posem l'exemple del gloriós gol de Andrés Iniesta a Stamford Bridge l'any 2009, cada vegada que algu el veu (sobretot culers) li produeix un petit plaer, imaginem que aquest plaer fos equivalent al plaer de prendre un café d'un euro, llavors fem la hipòtesis que el gol d'Iniesta contra el Chelsea ha estat vist entre televisions i Internet per 300 milions de persones i per tant té un valor de 300 milions d'euros ja que seria el valor de 300 milions de cafès.

Lògicament és impensable i totalment impossible fer real aquest sistema però els diners que genera aquest gol i el futbol en general repercuteix a molts sectors empresarials i econòmics, des de cases d'apostes, passant per cadenes televisives o fins i tot a l'estat amb els impostos que fixen a productes que es venen pel fet de portar un escut determinat o un nom concret a l’esquena. 

sábado, 10 de agosto de 2013

GERARDO MARTINO, UN HOME DE CLUB


Som dissabte 10 d’agost, a poques hores de l’últim partit de pretemporada del Barça de Gerardo Martino, l’argentí comença a adaptar-se al joc del Barça i el joc de l’equip comença a oferir aspectes molt notables de la filosofia del joc de l’argentí.


Jo, culer de tota la vida, estic força il·lusionat amb l’arribada del nou tècnic juntament amb l’arribada del brasiler Neymar. En els últims partits que he  vist de pretemporada he pogut veure un Barça diferent al de la temporada passada, que dirigit per el nou tècnic ha recuperat la pressió constant en la sortida de pilota dels rivals, molt característica en els primers anys de Pep Guardiola i que tants de èxits ens va portar. Lògicament no podem treure’n conclusions d’aquests partits perquè els rivals són del nivell de l’Alavés (amb tots els respectes pels vitorians) però si que ens podem fer una idea de l’estil de joc que vol recuperar el Tata.

Vaig llegir en un article de Ramon Besa, gran periodista esportiu, en el diari El País, on comentava que el Tata Martino és un home de club. Segurament els “tribuneros” culers (figura força perduda durant aquests últims anys gloriosos) ja deuen estar criticant a l’argentí i a la directiva blaugrana per la decisió com jo reconec que vaig fer de bon principi, però a poc a poc he anat veient com treballa l’argentí, un home diplomàtic que vetlla pel bé del seu club, sense fer molta fressa segueix treballant, un enamorat del futbol que guardant les distàncies em recorda un antic entrenador del Barça nascut a Sant Pedor.

Així que senyores i senyors, nens i nenes, culerada en general, tinguem paciència amb el nou entrenador, perquè de la por inicial hem de fer un salt cap a transmetre confiança a l’equip perquè si fem les coses ben fetes amb l’equip del que gaudim i amb l’arribada del nou entrenador disposat a donar molt pel Barça podem estar davant d’una gran temporada que podem culminar amb la que esperem que sigui la recuperació de Tito Vilanova.


Tito, ànims, seny, pit i collons!!     

martes, 23 de julio de 2013

DEMAGÒGIA POLÍTICA

L'altre dia tornant del cinema vaig poder intercanviar unes quantes opinions polítiques amb un amic del grup de tota la vida. Malgrat l'amistat que ens ha unit durant molts anys en un dels temes de més actualitat política ens trobàvem en una visió força antònima, la consulta sobre la independència de Catalunya.



Jo intentava fer-li veure que deixant de banda la intenció de vot dels votants la consulta és la representació del dret més bàsic d'una democràcia, el dret a decidir d'un poble i ell em replicava amb arguments no molt convincents aportant dades poc conegudes i amb fonts no massa fiables. Deixant de banda la seva ideologia i sempre respectant l'opinió dels altres l'escoltava força apàtic assumint que per molt que intentés explicar-li no acceptaria res del que digués, però en un dels arguments amb intenció de canviar la meva opinió em va recordar algun dels militants del partit que es fa anomenar progressista i amb lema "Mejor unidos" Ciutadans (C's). Un partit que acostuma a agafar les dades i indicadors pel costat que més li interessa i deixant de banda altres possibles dades reals que no són del seu interès i a la vegada titllant-les de falses, podem parlar de demagògia?
Realment és força injust que relacioni només aquest partit amb la demagògia ja que no és ni molt menys l'únic, no són pocs els partits que opten per presentar les dades que a ells els hi interessen i encara és més notable en el tema actual sobre la independència de Catalunya, segons uns seria una utopia i segons els altres la perdició de tots els ciutadans d'aquell territori, és igual el caire del partit, la informació objectiva cada vegada és menys habitual en la política. Sense anar més lluny i sense desviar el tema de la independència el passat 11 de setembre va tenir lloc una multitudinària manifestació a favor de la independència de Catalunya a Barcelona i en la qual el ball de xifres és força considerable, per un costat la Guàrdia Urbana ( sota la direcció de la Generalitat de Catalunya) xifrava la manifestació en un milió i mig de persones i en contraposició la delegació del Gobierno de España a Barcelona la rebaixava a 600.000 persones, gairebé un milió de persones amunt o avall.

No és un pensament nou i de fet s'està convertint en un tòpic el dir que la política espanyola (o catalana) ha perdut tota credibilitat i sentit però aquesta reflexió no té ni molt menys una intenció apolítica, ja que crec que és més que necessari i lògic un ordre de Govern pels països dirigit pels polítics, però deixant de banda els temes de corrupció (però no sense oblidar-los) cal demanar rigor a tots els polítics i no quedar-se amb la informació d'un sol partit, estant el màxim d'informats amb dades reals per poder decidir de veritat el nostre futur i complir el dret més bàsic d'una democràcia de la forma més democràtica.